L'Esquerra Independentista i la crisi (I). Una síntesi

En aquest moment de fallida del sistema econòmic al qual estem assistint, resulta fonamental que els agents polítics i socials facen una anàlisi de quin ha estat el seu paper i quines mesures prendre respecte a l'escenari que afrontem en un futur.

En resum, el plantejament per part dels capitalistes i els partits polítics que defensen els seus interessos és clara i diàfana. Donat que només existeix una manera de crear riquesa, i aquesta és mitjançant el treball; als capitalistes els cal apropiar-se de la riquesa generada per nosaltres, la classe treballadora.

Fins ara han existit tres formes d'aconseguir apropiar-se de la riquesa:

- Treure-la pagant pel treball menys del que val el que es produeix, aconseguint-ne una plusvàlua. També es pot aconseguir fent treballar més hores pel mateix sou.

- Apropiar-se també, mitjançant el consum, d'aquella part que havien pagat com a sou. Així, els i les treballadores paguem més pel produte que allò que val en realitat.

- Oferint facilitats per l'endeutament els treballadors i les institucions. D'aquesta forma extreuen la riquesa d'avantmà, però s'arrisquen a allargar més el braç que la màniga i queels i les treballadores vegen impossible assumir els deutes

El darrer cicle de creixement econòmic que ara es tanca ha basat l'acumulació de capital en la construcció (destrucció de recursos naturals) i l'endeutament. Però, ara tot això se n'ha anat en orris.

L'aposta per part dels qui defensen la continuació del sistema capitalista se centrarà en aconseguir garanties per part dels governs per poder augmentar les condicions d'explotació dels i les treballadores i la injecció de diners públics en el sistema financer de diferents maneres (ajudes als bancs i ajudes per reduir la morositat). Els estats espanyol i francès (tot i les suposades diferències ideològiques entre ells) han coincidit anunciant diverses mesures en aquesta direcció.

Els partits que pretenen una reforma del sistema capitalista (PSOE, IU, ERC, Iniciativa, BLOC,CIU) es troben amb un difícil escull que superar: si volen reformar el sistema, l'han de salvar primer, amb tot el que això comporta.

L'Esquerra Independentista dels Països Catalans, però, no pretén la reforma del sistema d'explotació capitalista sinó la seua desaparició. El nostre projecte polític passa per la construcció d'un poder popular oposat a aquesta estructura d'opressió que organitza la vida de les treballadores amb criteris de benefici econòmic. Cal que el nostre projecte es recolze en l'organització de base: al treball, a les aules, als barris. Només d'aquesta manera es pot garantir una distribució de la riquesa segons criteris de benefici social.

No serà fàcil. Tal i com vam lluitar en un passat contra les ETT, la guerra imperialista, la constitució europea, l'especulació urbanística i la màfia financera al seu darrere; ara cal que ens unim per defensar els nostres drets com a classe treballadora fent front als acomiadaments (Faus, Dulcesol, Mármol Compaq) i a la jornada laboral de 65 hores. I ho hem de fer des de l'autoorganització de la classe treballadora i la solidaritat de totes.

D'aquests plantejaments polítics i de la lluita per fer-los efectius en resultarà l'escenari que se'ns obrirà el demà. Prompte veurem si caminem cap un model hereu de l'actual on s'agreugen les condicions d'explotació, o un altre que considere el caràcter social del treball i la presa del poder per part del poble.

Serà el darrer "o ara o mai"?

La crisi dels rics. Els acomiadaments els pobres

A la Safor, igual que la resta dels Països Catalans, estem immersos en aquesta gran crisi econòmica, que tot i ser vaticinada per molts, al remat ningú ha estat capaç d´evitar. Són moltes les raons que ens volen donar, però com diu un refrany (i millor refiar-se´n de la saviesa popular) els rics han estirat més el braç que la màniga i ara no els ixen els comptes.

Al remat si algú sap què és la crisi som nosaltres, els treballadors i treballadores. Els treballadors amb hipoteca, amb treballs precaris i amb salaris baixos. Som nosaltres els qui patim els efectes d´una mala gestió bancària, de la manca d´inversió a les empreses i de la nul·la planificació governamental per a desenvolupar noves indústries. Som nosaltres els qui patim en primera persona les conseqüències d´una dependència absoluta del sector de la construcció i la manca de modernització, investigació i desenvolupament d´altres sectors productius. I tot açò ens passa perquè malgrat coincidir tothom en l´esclat de la bombolla immobiliària, que tard o d´hora havia d´arribar, ningú no ha pres ninguna mena de mesura.

Dels empresaris i dels bancs no ens sorprén, és el seu negoci. Dels polítics tampoc, treballen per als bancs. Algú ho dubta encara? Així, les seues pífies bancàries les pagarem els treballadors amb els nostres impostos. I els sindicats? descomptant alguna excepció, en moments com aquests és on es veu la veritable cara del sindicalisme groc que patim. CCOO, UGT, fins i tot la CGT i la Intersindical (per anomenar els grans sindicats que hi ha a la Safor) jugaran al joc de l'amo?

Amb tot aquest mar de fons els empresaris han vist el cel obert i han començat els expedients de regulació d´ocupació (ERO) en diverses empreses de la Safor. A casa nostra la crisi es nota i es viu a cada cantonada. Tots coneixem algú que s´ha quedat sense feina, que està pendent que l´acomiaden, que acaba l´obra que està fent i ja no té més feina. Per posar només alguns exemples, a la Safor tenim Chova amb un concurs d´acreedors i amb 140 treballadors afectats, +Visión ha presentat un ERO, Dulcesol es dedica a donar setmanes de vacances per reduir torns, FAUS pretén acomiadar vora 450 treballadors d´una total de 867 quan no fa gaire l´empresa donava feina a 1.287 persones.

Són necessàries aquestes mesures? Com deia el responsable d´industria de CC. OO. parlant de Chova deia que l´empresa està treballant bé i que disposa d´un patrimoni bastant gros, i vaticinava que eixirà endavant: "si no es con 250 empleados lo hará con 150 pero lo hará al estar en pleno rendimiento".

Aquest és només un exemple per a que ens fem una idea de en mans de qui estem deixant el nostre futur laboral. Què són cent persones acomiadades? Què importen eixes cent families si al final l´empresa es salva? De ben segur que l´empresa no té més eixida? L´han buscada o el que han buscat és forçar aquesta situació? Segur que vosté, president-propietari, ha fet el millor possible?

No podem creure que els propietaris de les empreses, els senyors burgesos, ara mateixa, no tinguen com pagar la hipoteca. Segur que al remat i quan s´haja calmat tot i comence de nou un cicle de creixement econòmic, farem balanç i els seus números sempre hauran estat en verd i no en roig com els nostres.

Doncs ara és el moment de posar fre a tots aquests despropòsits. Ja n´hi ha prou d´acomiadaments! Aquest és el moment per què la classe treballadora es rebel·le i prenga consciència de quins són els seus enemics de classe. El moment de desemmascarar el sindicalisme groc de CCOO i UGT, col·laboradors necessaris d´aquesta dramàtica situació que patim. Calen que les alternatives isquen dels propis treballadors, de la gent del poble, de mica en mica, bastint un veritable poder popular. En això estem.

La crisi, que la paguen els rics!